Zegama és Zegama.

    Compte enrrerra, desitjo sort a n'en Gerard, en Mateu i en Canimas i arrenquem tot fent una volta pels carrers molls de Zegama. Només començar enfilem una pujada on ja deixo de córrer i veig en Mateu que està davant meu. Portem 5 minuts de cursa i ja m'imagino el cim de l'Aizkori de gom a gom i per uns moments voldria estar allà per animar els corredors. Però aquesta vegada sóc jo un dels afortunats...

   Mentre estic somiant despert sento rera el bosc emboirat els primers crits d'aficionats. Veig el pont improvisat d'Otzaurte on el dissabte havíem jugat tota la família Klassmark mentre paíem el txuletón que ens havíem cruspit per dinar. A la pujada l'ambient és brutal i l'enfilo amb un somriure d'orella a orella per amagar el dolor dels bessons i imagino com ho deuen pujar en Kilian i companyia.

    Segueixo gaudint del que estic vivint i el fang es comença a enganxar a les bambes mentre enfilem cap a l'Aratz. Aquí el paisatge canvia, la vegetació desapareix i això fa que el vent es començi a notar i decideixo posar-me el paravent. Avanço amb pas feixuc entre les pedres per coronar el cim, on els ànims amb euskera no paren i es deixen sentir entre la boira que ho amaga tot. Que ben parit que és això de còrrer per la muntanya !!*!!

   Baixada ràpida i cap a Sancti Spiritu on la gentada és espectacular i on m'impressiona i descobreixo  de què parlem quan parlem de Zegama. El pendent és brutal però pujo pels ànims de la gent. En aquest punt no cal estar en forma perqué el públic et puja i és quan arribes dalt que descobreixes que has anat massa ràpid. A mitja pujada sento els crits de la More, que em dóna aigua i una força que fa que em passin tots els mals. Poc desprès segueixen els ànims d'en Jordi, l'Ignasi, la Cristina, l'Oriol i en Manel que es mereixen viure aquesta cursa amb un dorsal al pit.

   Porto gairebé 3 hores de cursa i ara toca l'Aizkorri ! Fa estona que sento els crits i tinc ganes de viure-ho de ple. Vull mirar a tot arreu, però no veig res ja que estic aclaparat pels crits d'ànim, els aplaudiments, les estelades (que n'hi ha moltes), és impressionant. No sóc capaç d'explicar-ho. Realment poder viure-ho és un regal, té un punt de màgic i et sents capaç de tot. Malgrat el plugim i la boira l'afició basca es mobilitza i fa seguir les aficions de tot el món. Brutal !!

   Després de coronar l'Aizkorri i l'Aitxuri practico una mica del "culenbajen" patentat pel gran Kiku Soler i faig la baixada més ràpid del que esperava i això fa que atrapi en Mia Alonso. Compartim uns quants metres i segueixo endavant. Només queda una pujada i les cames em recorden que existeixen i que tenen ganes d'arribar. En aquesta última pujada a l'Andraitz pateixo i els ànims bascos m'ajuden a seguir. Corono, faig un esbufeg i avall imaginant-me l'arribada. Aquests 10 últims quilòmetres es fan llargs però la il·lusió d'estar a Zegama, la marató de muntanya més famosa del món i compartint-la amb grans amics fa que tingui forces per baixar prou ràpid. Passo per sobre l'últim control de xip i gaudeixo al màxim de l'entrada al poble. Els carrers estan plens de gent, pico les mans dels més menuts al meu pas, veig l'arc i el creuo amb un somriure.

   Zegama és Zegama i l'any que ve tornarem a ser-hi, segurament animant dalt de l'Aizkorri, però tornarem.

P.S. Com sempre, moltes gràcies amics per fer encara més gran aquest esport i aquestes aventures.  També gràcies a l'Uri i en Guillem pels "retratus".